Afitament de la frontera hispanofrancesa

Mugues de la frontera hispanofrancesa a Girona
"Tractat dels Pirineus (1659-1868)"

Tot va començar l'estiu del 2013, quan em trobava a una platja empordanesa llegint el llibre Portbou, segle XIX. Inicis i engrandiment d'un poble de Joan Gubert i Macias. Maig 1990. PG Boniquet, S.A.

Un paràgraf d'aquesta obra, en què es tractava el tema de la frontera hispanofrancesa, estava il·lustrat amb la fotografia d'un enigmàtic número sota una creu, gravats tots dos en un penyal situat a la cresta del Puig de Cervera o Puig de les Freses; tant la misteriosa creu com el número destacaven en color negre sobre un fons que formava un rectangle blanc.

Mugues dels Pirineus a la frontera hispanofrancesa

Muga 601. Puig de Cervera o Puig de les Freses. (Març de 2014)

Com ja havia creuat la frontera diverses vegades per aquest lloc vaig recordar un parell de fotografies que havia pres jo mateix uns anys abans, en què precisament apareixien aquest tipus de nombres, en concret el 600 i el 601. En aquell moment desconeixia el significat d'aquells símbols cisellats a la roca, però vaig prendre les instantànies, ja que les seves dimensions eren considerables i vaig pensar que més endavant ja trobaria la solució a aquell estrany enigma.

Segons el citat llibre, van resultar ser unes marques que formen part de les 602 mugues dels Pirineus repartides entre el mar Mediterrani i el mar Cantàbric, i que delimiten la frontera hispanofrancesa segons el Tractat dels Pirineus (1659-1868).

Com sigui que en les dates en què llegia aquell interessant llibre em trobava preparant diverses excursions pel Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera, vaig decidir aprofitar l'ocasió per localitzar i fotografiar totes les mugues corresponents al municipi de Portbou, del qual ja coneixia les seves platges, cales i altres racons vora el mar, però no així la seva extraordinària muntanya, pobre en vegetació però rica en successos històrics.

Mugues dels Pirineus. Frontera Espanya/França

Muga 600. Coll dels Belitres. (Març de 2014)

Fou d'aquesta manera com vaig trobar, al costat del sender que condueix al Castell de Querroig, les mugues frontereres corresponents als nombres 599 i 598, i vaig poder afegir-los a la meva recentment inaugurada col·lecció de fotografies de mugues dels Pirineus.

I així com el fet de degustar una refrescant i espumosa cervesa entre amics porta irremeiablement a sol·licitar la següent, amb les mugues va ser exactament igual. La 598 em va portar a la 597, aquesta a la 596 i quan vaig completar la totalitat de les mugues situades al terme municipal de Portbou vaig continuar cap al de Colera, i seguidament al de Rabós, plantejant-me a continuació completar tota la comarca de l'Alt Empordà i prosseguir després cap a la Garrotxa, el Ripollès i la Cerdanya.

Però llavors vaig descobrir que la tasca recentment iniciada no seria tan grata com imaginava, ja que la frontera desitjava abandonar de tant en tant la sendera marcada per l'home, per seguir els seus propis rumbs. Per localitzar totes les fites frontereres que em faltaven no bastaria amb avançar seguint les indicacions de les rutes locals; precisaria examinar al detall la cartografia, investigar a la xarxa de xarxes, explorar senderes in situ i sobretot caminar durant jornades senceres, suant la cansalada a l'estiu, suportant el dur fred dels Pirineus a l'hivern, o sent assotat per la tramuntana, amb les seves ràfegues de vent huracanat que no entenen d'estacions ni de fronteres.

Per a aquesta comesa només em vaig imposar la següent condició: encara que coneixia a priori les coordenades geogràfiques de totes les mugues de la frontera hispanofrancesa, no portaria amb mi cap sistema d'ajuda tipus GPS per localitzar-les. Confesso que algunes d'elles les vaig trobar de forma adventícia; no obstant això i en la meva defensa, com a atenuant al meu favor, haig d'al·legar que si les vaig trobar era perquè em trobava escorcollant precisament per allí.

Aquesta condició es va complir fins a arribar a la creu fronterera número 508 i té la seva explicació: va arribar un moment en que cada sortida que realitzava m'allunyava més del meu lloc de residència, amb la conseqüent despesa de gasolina i temps. Si fins aquell moment havia pogut desemborsar sense cap problema les despeses de desplaçament de dos i fins a tres sortides per trobar finalment alguna muga fronterera que no es deixava veure a simple vista, després era un dispendi innecessari que aquest intrèpid i pertinaç trescador no desitjava assumir.

Així i tot vaig haver de repetir alguna excursió ja que el GPS no forma part d'una ciència exacta (ja sigui per la precisió inexacta del propi sistema ―almenys en la seva versió civil―, ja sigui per haver introduït dades incorrectes al receptor), i algunes mugues frontereres es trobaven, en aquell moment, tímides davant les mirades foranes, ocultes darrera d'una espessa capa de bardisses i ortigues o enterrades sota una manta de fullaraca, ja ben entrada la tardor.

Innumerables jornades vaig tornar a casa baldat, després de trepitjar indòmits paratges a la caça de les velles mugues de pedra ―algunes veritablement tronades―, però sigui com sigui…

Vaig acabar trobant totes les mugues dels Pirineus situades a la província de Girona!

Cayetano.